Martin està casat. Té dona i n’està enamorat. Però penso que Milan Kundera, a “La dorada manzana del eterno deseo”, no s’interessa per aquest amor. Posa èmfasi en un altre tipus de sentiment: el desig. El subjecte d’aquest sentiment també és Martin. I l’objecte n’és qualsevol dona bonica. Martin coneix el contrari de la bellesa: la lletjor. I en diu: “la fealdad tiene en nuestro mundo su función positiva. Nadie quiere pasar mucho tiempo en ningún sitio, la gente se da prisa por irse de todas partes y así se logra el ritmo de vida deseado” (p. 61). Per tant, la bellesa exterior provoca l’estabilitat, la immobilitat i la contemplació. No sembla que a Martin li atregui el físic de la seva dona. N’està enamorat i en valora l’interior. Per això busca l’atracció en altres dones; però no li és infidel: ni s’enamora de les altres ni arriba a tenir-hi relacions sexuals.

El pla d’atac de Martin s’articula en quatre etapes: La detenció d’una dona que ha despertat el seu interès. L’enregistrament d’aquella coneixença per a un possible contacte en el futur. El contacte, amb què estableix algun tipus de relació amb la dona enregistrada. I l’última etapa (que no queda clarament definida) dedueixo que consisteix a tenir-hi relacions sexuals. Com ja he dit abans, no sembla que arribi mai a aquesta quarta etapa (que ni tan sols té etiqueta).

El narrador, company d’aventures de Martin, es queixa que el seu amic es quedi, molt sovint, en les dues primeres etapes del flirteig: la detenció i l’enregistrament. El posa nerviós que ja en tingui prou amb l’apropament a la dona desitjada, que l’“eterno acoso  a las mujeres” (p. 69) sigui, de fet, el seu objectiu.

La reflexió sobre el segon relat d’El libro de los amores ridículos m’ha provocat dues preguntes. Martin és l’etern seductor de la dona o l’etern seduït pel desig? No sé si flirteja per justificar el seu desig o si el desig li ve donat pel flirteig amb les dones. Potser tot es redueix a una única qüestió.

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, burg

Martín sabe hacer lo que yo no sé. Martín sabe conectar con las chicas. Entrarles, como se dice vulgarmente. Martín tiene una novia a la que adora, pero le encantan las fugacidades. El instante. Es el cazador que no dispara. El cazador al que le gusta cazar pero no matar. Martín sabe hacerlo, y me arrastra a mi. Pero yo sólo tengo un libro de Historia Antigua. No hay novia. Yo le sigo, y hasta formamos un equipo bueno para eso.

Martín clasifica, instruye, aturde y caza. Mejor dicho, no caza. Para él sólo hay una mujer humana, la suya. Las otras son mujeres piezas de caza, a las que no caza. A Martín le atraen las miradas, las piernas, le atrae el juego, la pasión y las posibilidades que despierta. Martín es fiel a su mujer, a la que adora, porque sabe que podría no serlo. Y yo, con mi libro de historia antigua, vivo en sus cazas la terrible sensación de ser todo lo contrario. Martín es mi pasión. Martín es mi forma de atraer. Martín es todo lo que yo no soy. Y por eso mismo, tengo que dar carnaza a la parte predadora de mi. Más allá de los etruscos. Tan más allá, que en el fondo, uno acaba siempre queriendo lo que no tiene.

Y viceversa.

purnas

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, purnas

Benvolguda Burg:

No vull ser obstinat com la Zaturecka o el Zaturecki, però continuo pensant en la dona com l’únic referent solidari d’aquest relat. Tots miren pel seu benefici, en aquesta història. De fet, no sé si miren o veuen pel seu benefici. Vetllen pel seu benefici, de ben segur. El benefici que la Zaturecka obté de la seva visita, o millor, espera aconseguir de la trobada amb el professor, és el benefici del seu marit. Que el relat, com tu bé apuntes, i crec que tens raó, no acabi oblidat en un calaix.

No dic que això sigui bo, de fet. Jo crec que en aquesta vida també cal ser una mica egoista. I de fet, la Zaturecka també extreu beneficis del no-oblit de l’estudi copiat. Mentre l’home busca reconeixement, tot suplicant una publicació, a ella la deixa en pau. Així que d’un benefici exterior, la publicació, n’extreu un benefici interior, la tranquil·litat. Potser aquest benefici sigui el seu propi "objectiu vital". O potser no.

Pot una vaca voler el benefici del ramader que la vigila? La definició dels ulls de la dona és exactament igual a la que faríem d’una vaca. Una vaca menja, passa els aliments per quatre estómacs i caga. No pensa que el ramader pugui treure llet de les seves glàndules mamàries. De fet, no pensa. En canvi, la Zaturecka, sí. Afortunadament, és un humà, i no una vaca, encara que els seus ulls fixos siguin els d'una vaca.

Tot i així, el matrimoni Zaturecki és un organisme curiós. Podríem dir que la Zaturecka és un paràsit beneficiós i que Zaturecki és, simplement, un organisme que no mira el seu voltant. O potser no. Tinc els mateixos dubtes que abans. No trobo amor enlloc del relat. Ni tan sols ridícul. Penso que la ficció en en què viu el professor ajudant només és ficció perquè el professor ajudant vol ser un protagonista de novel·la i no pas una persona. Penso que de fet, Kundera (i ho penso ara, perquè no ho havia pensat abans, i ho escric així tal com ve) el que vol és dir que la realitat és el triomf de l’egoisme i la ficció el fracàs de la irrealitat. Cosa, que, per cert, em deixa molt més atabalat que abans d’escriure aquesta resposta que tenia clara quan he començat a escriure-la, i que ara, no sé exactament què volia dir.

Un petó des de l’atabalament que m’ha produït pensar que no sé si miro o veig, si vaig o vinc, si sóc egoista o filantrop.

Purnas

Ps. Estic practicant, i per això escric en aquest català meu ple de faltes de sintaxi. i d’ortografia, suposo.

Ps2. Gràcies per les correccions, Burg ;)

Etiquetas: purnas, burg, resposta, zaturecka, kundera, riduculos

Estimat Purnas,

M’agrada que Zaturecka t’hagi despertat preguntes, perquè el seu matrimoni també m’ha deixat una espurna d’intranquil·litat.

De l’home, en coneixem una dèria, una fal·lera que acaba essent una tortura per al lector i per a molts personatges del relat: el professor ha de publicar-li la ressenya del seu estudi. Tenim constància de la seva fisonomia: una arruga que li travessa el front, signe d’alguna cosa (voluntat, tenacitat...). En sabem altres coses, de les quals em crida l’atenció aquesta: Zaturecky mira, no veu. Ja hi tornaré.

De Zaturecka, se’ns diu que és alta i d’unes faccions que, al professor, li recorden les d’una pagesa. Què en sabem, però, del seu interior, de les seves inquietuds? És obstinada, com el marit. Ara bé, quina és la font del seu encaparrament? És la mateixa que la del seu marit; exactament la mateixa. És, doncs, un personatge incapaç de proporcionar-se els seus propis objectius vitals, que viu a través d’un altre personatge. Per això s’aferra als del seu marit.

El diàleg que mantenen Zatureka i el professor (pp. 43-47) és d’allò més il·luminador. Vull fer-te’n notar dues coses. La primera, el fet que Zaturecka reconegui al professor que allò que la preocupa (d’una acusació per assetjament!) no és que la moralitat del seu marit en quedi tacada. Allò que la intranquil·litza de debò és que l’estudi quedi oblidat en un calaix; per filar prim: que l’esperança que Zaturecky ha bolcat en aquell informe se’n vagin en orris. La segona qüestió rellevant es relaciona amb allò que t’he dit abans (l’home mira, no veu); en aquesta mateixa conversa, el professor fa una reflexió genial sobre els ulls de la dona: “me pareció que aquellos ojos no podían ver hasta el fin de los actos, me pareció que aquellos ojos no miraban; que no hacían más que nadar en medio del rostro; que estaban fijos” (p. 45).

Contrastem aquesta imatge amb la de Zaturecky durant la “roda de reconeixement” al taller on treballa Klara (pp. 29-32). L’homenet ha de trobar la noia que l’acusa d’assetjament (ja sabem que és una mentida del professor). Quan li pregunten quin aspecte té, descriu un ideal de bellesa que no s’adiu al físic de Klara. Ell recorda una mena de dona angelicata, una dona la bellesa de la qual és la suma del seu exterior i del seu interior. En aquell moment, però, li demanen que trobi un cos que s’adeqüi a unes característiques físiques. El problema de Zaturecky és que no té ni idea de quins trets externs tenia aquella Klara! Li demanen que vegi quan ell, de fet, mira.

Recapitulo: l’home mira, no veu. La dona veu, no mira. Entenc que mirar vol dir ‘percepció de les característiques externes i internes d’algú’; entenc que veure significa ‘percepció de les característiques externes d’algú’. Considero intel·ligent aquell que és capaç d’entendre que la manera d’actuar d’una persona amaga un món interior complex. Tinc per persona descurada aquella que no intenta trobar una explicació a la manera d’actuar d’aquells que l’envolten.

Concloc, i força convençuda, que l’amor veritablement ridícul d’aquest relat és el que hi ha entre Zaturecky i Zaturecka.

Espero les teves paraules.

Una abraçada,

Burg

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, burg

Karma. Equilibrio. La obligación de ganarse enemigos. O de asumirlos. Son los conceptos que se me vienen a la cabeza al acabar de leer el primer relato de "El Libro de los amores ridículos". También la honradez necesaria para asumir esos enemigos. La excusa de Kundera es una relación. La del profesor ayudante con Klara. Se quieren, beben vino, hacen el amor, se encuentran a escondidas. Pero es la excusa. La excusa para presentarnos a personajes que hacen de la falta de honradez una forma de vida. Lo peligroso es que el equilibior, el karma, actúa de ellos de diferentes maneras.

Tenemos al profesor ayudante. No quiere ganarse enemigos. Es diletante hasta la extenuación con Klara. Le promete el oro y el moro porque a su manera, la ama. Adula e incluso a veces se arriesga para publicar sus artículos, pero quiere ganar su plaza en la Universidad. Es capaz de mentir para no granjearse enemistades.

Tenemos a Zaturecki. Copia textos. Persigue al profesor. Busca su cobijo para ganar puestos en la escala del reconocimiento.

Tenemos a Katousek. Trata con mano izquierda al profesor ayudante, pero elude ayudarle. Se quita a Zaturecki de encima para enviárselo al profesor ayudante. Se aprovecha de la situación para acabar con Klara.

Tenemos a Klara. A su manera, también quiere al profesor ayudante, pero quiere sobre todo ser modelo. Busca su amparo para ascender, y acaba buscando otro refugio y otra escalera.

¿Es la única honrada la Zaturecka, la mujer de Zaturecki? Quizás. Se ha acostumbrado a proteger al hombrecillo. Y al final, solo trata de defender la honra de los dos.

Sólo el profesor ayudante es castigado por el equilibrio, por llamarle de alguna manera. Eludir a los enemigos no le protege de ganárselos al final. Acaba sin plaza en la Universidad y sin Klara. El amor ridículo de esta historia.

Todo este retablo de personajes no acaba de dejarme tranquilo. Me conmueve la dignidad rural de la Zaturecka, me asusta la equivocación del amor interesado, me asusta todavía más la posibilidad de no ser honrado consigo mismo ni con los demás. Me crea pánico descubrir en mí rasgos de todos ellos. Yo creo en la honradez. Me gusta decir las cosas a la cara. Y que me las digan. Duelen (o no, si son buenas), pero liberan. Sin embargo, la desazón de este relato la crea la aleatoriedad de la solución. Al final todos se quedan igual o ganan, menos el profesor ayudante. Independientemente de sus ganas de ser sinceros, de parasitar al otro o de jugar a las relaciones idílicas.

No, no me he reído, porque ya avisa Kundera en el título, "Nadie se va a reír". Me puedo poner en el lugar de cualquiera de los personajes, añoro las tardes de vino en el salón de casa en buena compañía, siento que los enemigos no hace falta buscárselos, y en el fondo, muchas veces, lo que sirve para seguir creciendo en muchos campos es independiente de la actitud. Y del Karma.

purnas. 

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, purnas

En acabat de llegir el primer relat ("Nadie se va a reír") d'El libro de los amores ridículos, de Milan Kundera, vaig veure’m incapaç d'entendre el personatge del professor ajudant. Hi havia unes quantes coses que em feien ballar el cap. La peculiar relació amb la resta de personatges; el fet que, mentre que els altres no tenen cap intenció de riure, ell troba que totes les peripècies que ocorren són un bell motiu de rialla; la seva gairebé compulsiva necessitat de mentir; a més, a què treu cap que tingui una teoria sobre la tipologia de la mentida? Havia de ser, necessàriament, un personatge cínic, fred i egocèntric (de toc agredolç).

Les darreres frases del relat em van acabar de descol·locar: “(...) mi historia no pertenecía a la categoría de las historias trágicas, sino más bien a la de las cómicas”. I, com a cirereta: “Esto me proporcionó cierto consuelo” (p. 48). De què havia de ser consolat, el nostre egòlatra professor? És que tot el relat de Kundera ha de ser llegit en la línia de la literatura consolatòria?

Em vaig adonar que hi ha una contraposició recurrent, al llarg de la narració, que ja he comentat fa un moment: la realitat és vista pel professor com un motiu còmic, mentre que els altres la viuen en una línia molt més seriosa. A la pàgina 32, el professor diu a Klara: “Haz el favor, si es de risa: no ha sido más que una broma y un chiste”. La resposta d’ella és rotunda: “esta no es época de chistes”.  Una explicació que hi trobo és la següent: potser, el problema del professor és que viu la seva vida com una ficció. De fet,  concep la realitat en termes de tragèdia i de comicitat. És interessant recordar aquestes paraules d’Aristòtil a la Poètica: “la comèdia, en efecte, pretén de representar les persones pitjors del que són en realitat, mentre que la tragèdia pretén de representar-les millors que les persones que existeixen en l’actualitat” (Poètica. Retòrica. Trad. de Joan Leita, ed. a cura d’Alberto Blecua. Barcelona: Edicions 62, p. 316, la negreta és meva). La tragèdia representa allò dramàtic, mentre que la comèdia representa allò risible.

No he citat Aristòtil en va, sinó que em serveix per intentar fer veure la meva idea. Si el professor viu la seva pròpia ficció, una conseqüència que en deriva és que veu els que l’envolten com a personatges de ficció; concretament, personatges còmics. Per tant, potser no és tan cínic com semblava en un principi, sinó que és incapaç de prendre’s seriosament la “gent” del seu voltant. Una altra conseqüència és que pot fer una distinció entre dos tipus de mentides (pp. 42-43):

1) Mentides de les quals ell mateix es convenç (es creu): les concep com una veritat dins la seva ficció. És a dir, pel professor són versemblants (i no reals, com fa creure el mateix personatge). Són jocs, acudits,  en una paraula: literatura.

2) Mentides per tal de tergiversar la realitat (no se les creu): les concep com una mentida (dirigida als altres).

A tall d’exemple: si el professor fes una ressenya positiva del famós estudi que li envia Zaturecky (tal i com li ho demana Klara a la  p. 42), estaria traint la veritat, estaria cometent una mentida de les segones.

Ara ja puc fer la reflexió sobre l’última frase del relat. El professor viu la vida com una ficció, com una comèdia. Per això se sent consolat: converteix les seves mentides en ficcions versemblants  i els que l’envolten en personatges còmics (inferiors, que fan riure); és per això que se’n mofa. Ara bé, alguna cosa no deu acabar de creure’s, el professor. Perquè les peripècies còmiques per les quals ha hagut de passar només li proporcionen “cierto consuelo”.

 Burg

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, burg

Hoy estrenan en España la película "Regreso a Normandía". ¿Por qué la traemos a R!? Porque esto es lo que dicen de ella:

Nicolas Philibert comenzó su carrera en el cine como ayudante de dirección de René Allio en la película "Yo, Pierre Rivière, habiendo matado a mi madre, mi hermana y mi hermano..." (1975). El filme se convirtió en una original propuesta, no sólo por recrear un crimen que tuvo lugar en Normandía hace más de un siglo, sino también por hacerlo con la ayuda de los granjeros de la región. Después de 30 años, Philibert reúne a este equipo de actores no profesionales para ver qué ha sido de sus vida.

Así pues, Regreso a Normandía es un documental que narra la filmación de una película sobre el caso de Pierre Rivière. Esta es la web oficial de la película. Motivo suficiente para recomendar su visionado y el de la película original. (Estamos tratando de encontrarla para ponerla en descarga)

Este es el trailer de lo que Philibert ha rodado ahora y que se puede ver en ciudades como Madrid, Barcelona, Valladolid o Santa Cruz de Tenerife. En Zaragoza, no.

Etiquetas: pierre, riviere, cine, romanços, normandia

Me toca a yo proposar un nuebo libro ta leyer. Que millor que proposar un libro que se diz libro. En o nombre leba o que ye. Ye un libro. Amás en o propio titulo diz más cosas. Diz que ye o libro d'os aimors ridiculos. Ixo ye dizir muito. Diz que bi ha muitos aimors ridiculos, ye esclatero, pero tamién dize que bi ha bels aimors que no en son de ridiculos.

Estaría prou ta eslexir iste libro y no pas atro. Bi ha tantos libros en o mundo que eslexir uno ta leyer ye de begadas una mica difizil. En o cobalto d'a mia mesa de nuei, (bien en o cobalto), asperan agora mesmo 5 libros ta estar minchaus. Pero iste, d'aimors ridiculos y aimors que no en son de ridiculos estará o primer "mosset" que yo propose.

Repito razons:

1. Leba o nombre d'o que ye en o titulo, y ixo siempre guaranzia que as cosas baigan por o buen camín.

2. Charra de que bi ha aimors que son ridiculos.

3. Dixa esclatero que bi ha aimors que no son ridiculos, y ixo cuasi ye más importán.

4. Por seguir, ye de Kundera. Y prau!. Kundera, escritor checo, con tot o que suposa estar checo en 1968, y en tot o sieglo XX. Y amás, ser escritor checo. Tienen bella cosa os escritors checos que fa que os suyos libros sigan más que libros. Más que reflexions. Más que pensamientos. Más que suenios. Más que más, Kundera.

5. He leyiu cuasi tot o que ha escrito Kundera, pero no ista replega de relatos que diz en a contraportada que "escribié en a suya etapa más feliz". Ye muito dizir d'a bida de cadagún que tienga una "etapa más feliz". Pero estar de Kundera y no aber estau leyiu por yo, ye sufizién ta proposar o libro, sumando ixo a 1,2,3.

6. No ye casualidat que siga d'a coleuzión Fabula de Tusquets. M'encanta ista coleuzión. Ye barata. Ye buena. Ye bien eslexida. Ye leyible. Ye bien editada. Ye bien traduzita. Asinas que dimpués de Pierre Rivière, por que no continar con a coleuzión?.

Totas istas razons ya son alazez ta fer una proposa. Pero tamién cal dizir que fa poco menos d'un año que l'han reimprentau y no tendrez problemas ta trobar-lo en as botigas.

Yo, Purnas, habiendo leído "Yo Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano...", propongo solemnemente que nos demos un pequeño capricho nutritivo, narrativo, checo, y digestivo en forma de MILAN KUNDERA, "El Libro de los amores ridículos", traducción de Fernando de Valenzuela, ed. Tusquets, 10ª edición, Barcelona, 2007

Purnas

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, narrativa, relatos

Benvolgut Purnas,

La construcció d’una persona té una part biològica i una part cultural (així ho consideren, fins i tot, els autors d’una Introducción a la lingüística románica , p. 208). La influència dels pares en la construcció del jo del seu fill és minsa, si es compara amb tots els inputs que fan actuar i reaccionar una persona. Alguns dels inputs que se m’acuden són: l’escola, les creences, les relacions familiars i amicals. Tots ells fan un “superjo” (dit a la freudiana). O, dit d’una altra manera, fan de nosaltres el nostre propi censor.

            Per tant, no acabo de veure clara la relació entre la crueltat de la mare i la “bogeria” (deixa’m dir-n’hi així) del fill. No crec, tampoc, que els altres poders que apareixen en aquest llibre (Estat, vox populi, Justícia, Església, el Jo –creat pel “què diran” i per la fe-) siguin responsables directes dels actes de Rivière.

            El que acabo de dir podria ser una argument per considerar que l’únic responsable dels actes de Pierre Rivière és ell mateix i, doncs, que hauria d’haver pujat al cadafal.

            Tanmateix, com ja et vaig fer saber a la carta anterior , no crec que li hagués hagut de caure la pena de mort. Primer de tot, perquè estic en contra d'aquest càstig, però això són figues d’un altre paner (em sembla). Penso que un dels problemes de Rivière és que es regia per les seves pròpies lleis. Entenc, doncs, que la solució és fer-li saber que les lleis de la nostra societat són unes altres: que si el teu veí es posa a cridar a mitjanit no pots aniquilar-lo perquè t’hagi desvetllat. Que si algú està fent una mala jugada a un familiar teu no pots desfer-te d’aquell tal algú. Que si no estàs d’acord amb alguna cosa que algú ha dit, pots discutir-hi, dialogar-hi, conversar-hi, o escriure-li una carta fent-li saber que no coincidiu amb tal o tal altre raonament. Això sí, sempre civilitzadament (i potser cívicament).

            Espero que us vagi molt bé per allà l’interior de la Pell de Brau,

Fins aviat,

Burg

Etiquetas: pierre, rivière, purnas, burg, romanços

Quiesta Burg:

Ahí está la raya. La has descrito de maravilla. Las has puesto en uno de los sitios posibles, y, sobre todo, en uno de los sitios posibles desde nuestra visión del siglo XXI. El siglo XIX, y en Francia, era diferente, seguro. Pero la raya, desde nuestro mundo, tiene que estar puesta en algún sitio. Probablamente el maltrato psicológico de la madre jamás hubiera sido considerado así en aquel tiempo. Quizás ahora un rápido divorcio hubiera evitado que tuvieran más hijos, que siguieran haciéndose daño, y que desequilibraran el frágil equilibio de Pierre, "el de la destral".

Yo sí que soy medio anarquista. Pero también tengo mis convenciones, mis rayas, mis límites. Entiendo, o creo entender, que la locura de Pierre Rivière tiene su reflejo en el desequilibrio de su madre. O dicho al revés. El desequilibrio de Rivière tiene su reflejo en la locura de su madre. Es probable que si la justicia hubiese actuado sobre la madre Rivière antes, se hubiera evitado que Pierre la degollara junto con sus hijos. Es probable. Pero el equilibrio de Pierre seguiría siendo inestable.

Quizás se hubiera convertido en un Pierre el destripador. O no. Seguimos pensando que Pierre Rivière estaba loco. O al menos, se salía de la normalidad tan normal de nuestros días y de los suyos. Quizás porque tenía esa memoria tan extraordinaria. Quizás tenía un principio de autismo. Quizás porque pensaba lógicamente. Quizás, porque aclaró la ecuación por el punto donde debía aclararla. La madre sobraba. Por la justicia, o por el hacha. La justicia no actuó y actuó el hacha. Mala elección, pero lógica elección. Se pasó la raya. Una raya que su madre pasó por otro lado sin que nadie la reconviniera y la reconvirtiera.

Parece que justifico el asesinato, y no es cierto. Sólo trato de establecer una lógica de los hechos, que es la misma lógica que llevó a Pierre Rivière a dejar su frágil equilibrio al margen y a cepillarse, en un crucíficame unas ranas, a tres personas. Entre ellas, una persona malvada. O que el relato de los hechos, nos ha legado como persona malvada. Que todo puede ser.

Tuyo

Purnas

ps. Estic absolutament fascinat per la dicotomía "bondat en intencions/bondat en mitjans" 

Etiquetas: pierre, riviere, burg, purnas, romanços