El naixement d’una paraula és una de les traces d’humanitat més apassionants.

Si es vol estudiar l’evolució d’un concepte, es pot seguir la història del mot amb què s’hi fa referència; i quan s’arriba a la gènesi d’aquella forma (cosa no sempre possible) es detecta el moment en què alguns van necessitar emmarcar amb precisió una parcel·la de la seva realitat.

Les preguntes que em van venir al cap en acabat de llegir Yo, Pierre Rivière (...) són òbvies: Pierre Rivière estava boig, realment (pregunta implícita: quin és el concepte de bogeria)? Per què la Justícia li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua si sembla que no el tenia per boig (anècdota: mireu el segon exemple que el DIEC2 posa a l’entrada 4, 2 del verb tenir)? No, no. Ja sé que no les puc respondre! Només hi reflexionaré una mica.

Què hem d'entendre per bogeria? Algú em pot dir que aquesta paraula no va néixer a la França de 1835 (any en què ell, Pierre Rivière, [...]), i és cert. En canvi, s’hi va donar el cas Rivière que, és clar, m’ha fet pensar en aquestes coses. El primer dia de l’atribut boig me l’imagino molt llunyà. Per això, la meva curiositat es queda (ara  per ara!) just quan aquestes paraules (boig, bogeria) es van haver de definir prou detalladament com per poder-se utilitzar en l’àmbit jurídic.

El que acabo de dir és una enganyifa. No he llegit els estudis de Foucault sobre psicopatologia, etcètera: no puc sadollar la curiositat (ara per ara!). Però una cosa sí que em sembla evident: a la França de 1835 no estava prou ben assentat el concepte d’alienació mental.

D’entrada (p. 32), el fiscal ja parla de la crueltat de Rivière i no ho fa, en canvi, de bogeria. El tipus de preguntes que es fan a l’inculpat (en dos interrogatoris inclosos al llibre) assenyala la mateixa teoria: el parricida és una persona cruel, que s’ha deixat endur per mals pensaments i, per això, responsable dels seus actes: pena de mort.

Paral·lelament, el vox populi el titlla (directament o indirecta) d'exaltat (p. 45), de boig o persona que es fa passar per boig (p. 47, 54, 55), d’alienat mental (p. 47) o d’imbècil (p. 51, 55).

Encara més: el capellà (p. 47) recull breument l’opinió que els convilatans tenen de Rivière. Però sorprèn la visió –ben diferent- que ell se n’havia fet; un noi de “buen carácter”, amb “aptitud por las ciencias” i de “memoria extraordinaria”.

Fuga, captura, recull de testimonis, la Memòria (en el llibre surt citada en cursiva i, per tant, dedueixo que es considera títol d’una obra), dictàmens sobre la salut mental de l’acusat, judici i condemna a la pena capital. I, entremig, anàlisis i reflexions periodístiques.

Tot això és el que hi ha entre la primera opinió que el fiscal fa pública sobre Pierre Rivière (23 de juny de 1835) i l’última (10 de febrer de 1836), en què s'hi llegeix el següent: “No ha sido movido por ninguno de los motivos que en general llevan al crimen” (pp. 198-199); alguns informes mèdics manifesten que Rivière té “una considerable fuerza de razonamiento”; uns altres “parecen establecer la perversión no sólo de las facultades de su alma sino de las funciones de su entendimiento” (p. 199). Ànima i enteniment!

Primer, culpable i responsable: condemna a mort. Finalment, no-sé-ben-bé-què i no responsable dels seus actes: petició al rei de commutació de la pena de mort per la cadena perpètua. I d’aquí neix una de les preguntes que abans he comentat. El fiscal ha canviat d’opinió rotundament?, o només una mica?, o gens? Sigui com sigui, sembla que tant el vox populi com el treball periodístic hi devien tenir molt a veure. Molt interessant.

De moment, deixo reposar aquestes reflexions. Abans d’acabar, però, m’agradaria fer un parell d’anotacions formals. Primer de tot, em va sorprendre una nota de l’editor que diu que s’han retallat (amb el vistiplau de Michel Foucault) set escrits que l’autor i els seus col·laboradors havien publicat a l’original francès. Sembla que eren anàlisis de “distintos aspectos del parricidio”: del parricidi en general o del parricidi comès per Pierre Rivière? En segon i darrer lloc, haig d’apuntar que a la pàgina 80 surt dues vegades la paraula trébol (trèvol) sense accent: és estrany que hi hagi el mateix error repetidament; potser se m’escapa alguna cosa.

Amb aquesta lectura han nascut molts R! possibles; això no ha fet més que començar!

Burg