En acabat de llegir el primer relat ("Nadie se va a reír") d'El libro de los amores ridículos, de Milan Kundera, vaig veure’m incapaç d'entendre el personatge del professor ajudant. Hi havia unes quantes coses que em feien ballar el cap. La peculiar relació amb la resta de personatges; el fet que, mentre que els altres no tenen cap intenció de riure, ell troba que totes les peripècies que ocorren són un bell motiu de rialla; la seva gairebé compulsiva necessitat de mentir; a més, a què treu cap que tingui una teoria sobre la tipologia de la mentida? Havia de ser, necessàriament, un personatge cínic, fred i egocèntric (de toc agredolç).

Les darreres frases del relat em van acabar de descol·locar: “(...) mi historia no pertenecía a la categoría de las historias trágicas, sino más bien a la de las cómicas”. I, com a cirereta: “Esto me proporcionó cierto consuelo” (p. 48). De què havia de ser consolat, el nostre egòlatra professor? És que tot el relat de Kundera ha de ser llegit en la línia de la literatura consolatòria?

Em vaig adonar que hi ha una contraposició recurrent, al llarg de la narració, que ja he comentat fa un moment: la realitat és vista pel professor com un motiu còmic, mentre que els altres la viuen en una línia molt més seriosa. A la pàgina 32, el professor diu a Klara: “Haz el favor, si es de risa: no ha sido más que una broma y un chiste”. La resposta d’ella és rotunda: “esta no es época de chistes”.  Una explicació que hi trobo és la següent: potser, el problema del professor és que viu la seva vida com una ficció. De fet,  concep la realitat en termes de tragèdia i de comicitat. És interessant recordar aquestes paraules d’Aristòtil a la Poètica: “la comèdia, en efecte, pretén de representar les persones pitjors del que són en realitat, mentre que la tragèdia pretén de representar-les millors que les persones que existeixen en l’actualitat” (Poètica. Retòrica. Trad. de Joan Leita, ed. a cura d’Alberto Blecua. Barcelona: Edicions 62, p. 316, la negreta és meva). La tragèdia representa allò dramàtic, mentre que la comèdia representa allò risible.

No he citat Aristòtil en va, sinó que em serveix per intentar fer veure la meva idea. Si el professor viu la seva pròpia ficció, una conseqüència que en deriva és que veu els que l’envolten com a personatges de ficció; concretament, personatges còmics. Per tant, potser no és tan cínic com semblava en un principi, sinó que és incapaç de prendre’s seriosament la “gent” del seu voltant. Una altra conseqüència és que pot fer una distinció entre dos tipus de mentides (pp. 42-43):

1) Mentides de les quals ell mateix es convenç (es creu): les concep com una veritat dins la seva ficció. És a dir, pel professor són versemblants (i no reals, com fa creure el mateix personatge). Són jocs, acudits,  en una paraula: literatura.

2) Mentides per tal de tergiversar la realitat (no se les creu): les concep com una mentida (dirigida als altres).

A tall d’exemple: si el professor fes una ressenya positiva del famós estudi que li envia Zaturecky (tal i com li ho demana Klara a la  p. 42), estaria traint la veritat, estaria cometent una mentida de les segones.

Ara ja puc fer la reflexió sobre l’última frase del relat. El professor viu la vida com una ficció, com una comèdia. Per això se sent consolat: converteix les seves mentides en ficcions versemblants  i els que l’envolten en personatges còmics (inferiors, que fan riure); és per això que se’n mofa. Ara bé, alguna cosa no deu acabar de creure’s, el professor. Perquè les peripècies còmiques per les quals ha hagut de passar només li proporcionen “cierto consuelo”.

 Burg