Estimat Purnas,

M’agrada que Zaturecka t’hagi despertat preguntes, perquè el seu matrimoni també m’ha deixat una espurna d’intranquil·litat.

De l’home, en coneixem una dèria, una fal·lera que acaba essent una tortura per al lector i per a molts personatges del relat: el professor ha de publicar-li la ressenya del seu estudi. Tenim constància de la seva fisonomia: una arruga que li travessa el front, signe d’alguna cosa (voluntat, tenacitat...). En sabem altres coses, de les quals em crida l’atenció aquesta: Zaturecky mira, no veu. Ja hi tornaré.

De Zaturecka, se’ns diu que és alta i d’unes faccions que, al professor, li recorden les d’una pagesa. Què en sabem, però, del seu interior, de les seves inquietuds? És obstinada, com el marit. Ara bé, quina és la font del seu encaparrament? És la mateixa que la del seu marit; exactament la mateixa. És, doncs, un personatge incapaç de proporcionar-se els seus propis objectius vitals, que viu a través d’un altre personatge. Per això s’aferra als del seu marit.

El diàleg que mantenen Zatureka i el professor (pp. 43-47) és d’allò més il·luminador. Vull fer-te’n notar dues coses. La primera, el fet que Zaturecka reconegui al professor que allò que la preocupa (d’una acusació per assetjament!) no és que la moralitat del seu marit en quedi tacada. Allò que la intranquil·litza de debò és que l’estudi quedi oblidat en un calaix; per filar prim: que l’esperança que Zaturecky ha bolcat en aquell informe se’n vagin en orris. La segona qüestió rellevant es relaciona amb allò que t’he dit abans (l’home mira, no veu); en aquesta mateixa conversa, el professor fa una reflexió genial sobre els ulls de la dona: “me pareció que aquellos ojos no podían ver hasta el fin de los actos, me pareció que aquellos ojos no miraban; que no hacían más que nadar en medio del rostro; que estaban fijos” (p. 45).

Contrastem aquesta imatge amb la de Zaturecky durant la “roda de reconeixement” al taller on treballa Klara (pp. 29-32). L’homenet ha de trobar la noia que l’acusa d’assetjament (ja sabem que és una mentida del professor). Quan li pregunten quin aspecte té, descriu un ideal de bellesa que no s’adiu al físic de Klara. Ell recorda una mena de dona angelicata, una dona la bellesa de la qual és la suma del seu exterior i del seu interior. En aquell moment, però, li demanen que trobi un cos que s’adeqüi a unes característiques físiques. El problema de Zaturecky és que no té ni idea de quins trets externs tenia aquella Klara! Li demanen que vegi quan ell, de fet, mira.

Recapitulo: l’home mira, no veu. La dona veu, no mira. Entenc que mirar vol dir ‘percepció de les característiques externes i internes d’algú’; entenc que veure significa ‘percepció de les característiques externes d’algú’. Considero intel·ligent aquell que és capaç d’entendre que la manera d’actuar d’una persona amaga un món interior complex. Tinc per persona descurada aquella que no intenta trobar una explicació a la manera d’actuar d’aquells que l’envolten.

Concloc, i força convençuda, que l’amor veritablement ridícul d’aquest relat és el que hi ha entre Zaturecky i Zaturecka.

Espero les teves paraules.

Una abraçada,

Burg