En acabat de llegir el primer relat ("Nadie se va a reír") d'El libro de los amores ridículos, de Milan Kundera, vaig veure’m incapaç d'entendre el personatge del professor ajudant. Hi havia unes quantes coses que em feien ballar el cap. La peculiar relació amb la resta de personatges; el fet que, mentre que els altres no tenen cap intenció de riure, ell troba que totes les peripècies que ocorren són un bell motiu de rialla; la seva gairebé compulsiva necessitat de mentir; a més, a què treu cap que tingui una teoria sobre la tipologia de la mentida? Havia de ser, necessàriament, un personatge cínic, fred i egocèntric (de toc agredolç).

Les darreres frases del relat em van acabar de descol·locar: “(...) mi historia no pertenecía a la categoría de las historias trágicas, sino más bien a la de las cómicas”. I, com a cirereta: “Esto me proporcionó cierto consuelo” (p. 48). De què havia de ser consolat, el nostre egòlatra professor? És que tot el relat de Kundera ha de ser llegit en la línia de la literatura consolatòria?

Em vaig adonar que hi ha una contraposició recurrent, al llarg de la narració, que ja he comentat fa un moment: la realitat és vista pel professor com un motiu còmic, mentre que els altres la viuen en una línia molt més seriosa. A la pàgina 32, el professor diu a Klara: “Haz el favor, si es de risa: no ha sido más que una broma y un chiste”. La resposta d’ella és rotunda: “esta no es época de chistes”.  Una explicació que hi trobo és la següent: potser, el problema del professor és que viu la seva vida com una ficció. De fet,  concep la realitat en termes de tragèdia i de comicitat. És interessant recordar aquestes paraules d’Aristòtil a la Poètica: “la comèdia, en efecte, pretén de representar les persones pitjors del que són en realitat, mentre que la tragèdia pretén de representar-les millors que les persones que existeixen en l’actualitat” (Poètica. Retòrica. Trad. de Joan Leita, ed. a cura d’Alberto Blecua. Barcelona: Edicions 62, p. 316, la negreta és meva). La tragèdia representa allò dramàtic, mentre que la comèdia representa allò risible.

No he citat Aristòtil en va, sinó que em serveix per intentar fer veure la meva idea. Si el professor viu la seva pròpia ficció, una conseqüència que en deriva és que veu els que l’envolten com a personatges de ficció; concretament, personatges còmics. Per tant, potser no és tan cínic com semblava en un principi, sinó que és incapaç de prendre’s seriosament la “gent” del seu voltant. Una altra conseqüència és que pot fer una distinció entre dos tipus de mentides (pp. 42-43):

1) Mentides de les quals ell mateix es convenç (es creu): les concep com una veritat dins la seva ficció. És a dir, pel professor són versemblants (i no reals, com fa creure el mateix personatge). Són jocs, acudits,  en una paraula: literatura.

2) Mentides per tal de tergiversar la realitat (no se les creu): les concep com una mentida (dirigida als altres).

A tall d’exemple: si el professor fes una ressenya positiva del famós estudi que li envia Zaturecky (tal i com li ho demana Klara a la  p. 42), estaria traint la veritat, estaria cometent una mentida de les segones.

Ara ja puc fer la reflexió sobre l’última frase del relat. El professor viu la vida com una ficció, com una comèdia. Per això se sent consolat: converteix les seves mentides en ficcions versemblants  i els que l’envolten en personatges còmics (inferiors, que fan riure); és per això que se’n mofa. Ara bé, alguna cosa no deu acabar de creure’s, el professor. Perquè les peripècies còmiques per les quals ha hagut de passar només li proporcionen “cierto consuelo”.

 Burg

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, burg

Karma. Equilibrio. La obligación de ganarse enemigos. O de asumirlos. Son los conceptos que se me vienen a la cabeza al acabar de leer el primer relato de "El Libro de los amores ridículos". También la honradez necesaria para asumir esos enemigos. La excusa de Kundera es una relación. La del profesor ayudante con Klara. Se quieren, beben vino, hacen el amor, se encuentran a escondidas. Pero es la excusa. La excusa para presentarnos a personajes que hacen de la falta de honradez una forma de vida. Lo peligroso es que el equilibior, el karma, actúa de ellos de diferentes maneras.

Tenemos al profesor ayudante. No quiere ganarse enemigos. Es diletante hasta la extenuación con Klara. Le promete el oro y el moro porque a su manera, la ama. Adula e incluso a veces se arriesga para publicar sus artículos, pero quiere ganar su plaza en la Universidad. Es capaz de mentir para no granjearse enemistades.

Tenemos a Zaturecki. Copia textos. Persigue al profesor. Busca su cobijo para ganar puestos en la escala del reconocimiento.

Tenemos a Katousek. Trata con mano izquierda al profesor ayudante, pero elude ayudarle. Se quita a Zaturecki de encima para enviárselo al profesor ayudante. Se aprovecha de la situación para acabar con Klara.

Tenemos a Klara. A su manera, también quiere al profesor ayudante, pero quiere sobre todo ser modelo. Busca su amparo para ascender, y acaba buscando otro refugio y otra escalera.

¿Es la única honrada la Zaturecka, la mujer de Zaturecki? Quizás. Se ha acostumbrado a proteger al hombrecillo. Y al final, solo trata de defender la honra de los dos.

Sólo el profesor ayudante es castigado por el equilibrio, por llamarle de alguna manera. Eludir a los enemigos no le protege de ganárselos al final. Acaba sin plaza en la Universidad y sin Klara. El amor ridículo de esta historia.

Todo este retablo de personajes no acaba de dejarme tranquilo. Me conmueve la dignidad rural de la Zaturecka, me asusta la equivocación del amor interesado, me asusta todavía más la posibilidad de no ser honrado consigo mismo ni con los demás. Me crea pánico descubrir en mí rasgos de todos ellos. Yo creo en la honradez. Me gusta decir las cosas a la cara. Y que me las digan. Duelen (o no, si son buenas), pero liberan. Sin embargo, la desazón de este relato la crea la aleatoriedad de la solución. Al final todos se quedan igual o ganan, menos el profesor ayudante. Independientemente de sus ganas de ser sinceros, de parasitar al otro o de jugar a las relaciones idílicas.

No, no me he reído, porque ya avisa Kundera en el título, "Nadie se va a reír". Me puedo poner en el lugar de cualquiera de los personajes, añoro las tardes de vino en el salón de casa en buena compañía, siento que los enemigos no hace falta buscárselos, y en el fondo, muchas veces, lo que sirve para seguir creciendo en muchos campos es independiente de la actitud. Y del Karma.

purnas. 

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, purnas

Estimat Purnas,

M’agrada que Zaturecka t’hagi despertat preguntes, perquè el seu matrimoni també m’ha deixat una espurna d’intranquil·litat.

De l’home, en coneixem una dèria, una fal·lera que acaba essent una tortura per al lector i per a molts personatges del relat: el professor ha de publicar-li la ressenya del seu estudi. Tenim constància de la seva fisonomia: una arruga que li travessa el front, signe d’alguna cosa (voluntat, tenacitat...). En sabem altres coses, de les quals em crida l’atenció aquesta: Zaturecky mira, no veu. Ja hi tornaré.

De Zaturecka, se’ns diu que és alta i d’unes faccions que, al professor, li recorden les d’una pagesa. Què en sabem, però, del seu interior, de les seves inquietuds? És obstinada, com el marit. Ara bé, quina és la font del seu encaparrament? És la mateixa que la del seu marit; exactament la mateixa. És, doncs, un personatge incapaç de proporcionar-se els seus propis objectius vitals, que viu a través d’un altre personatge. Per això s’aferra als del seu marit.

El diàleg que mantenen Zatureka i el professor (pp. 43-47) és d’allò més il·luminador. Vull fer-te’n notar dues coses. La primera, el fet que Zaturecka reconegui al professor que allò que la preocupa (d’una acusació per assetjament!) no és que la moralitat del seu marit en quedi tacada. Allò que la intranquil·litza de debò és que l’estudi quedi oblidat en un calaix; per filar prim: que l’esperança que Zaturecky ha bolcat en aquell informe se’n vagin en orris. La segona qüestió rellevant es relaciona amb allò que t’he dit abans (l’home mira, no veu); en aquesta mateixa conversa, el professor fa una reflexió genial sobre els ulls de la dona: “me pareció que aquellos ojos no podían ver hasta el fin de los actos, me pareció que aquellos ojos no miraban; que no hacían más que nadar en medio del rostro; que estaban fijos” (p. 45).

Contrastem aquesta imatge amb la de Zaturecky durant la “roda de reconeixement” al taller on treballa Klara (pp. 29-32). L’homenet ha de trobar la noia que l’acusa d’assetjament (ja sabem que és una mentida del professor). Quan li pregunten quin aspecte té, descriu un ideal de bellesa que no s’adiu al físic de Klara. Ell recorda una mena de dona angelicata, una dona la bellesa de la qual és la suma del seu exterior i del seu interior. En aquell moment, però, li demanen que trobi un cos que s’adeqüi a unes característiques físiques. El problema de Zaturecky és que no té ni idea de quins trets externs tenia aquella Klara! Li demanen que vegi quan ell, de fet, mira.

Recapitulo: l’home mira, no veu. La dona veu, no mira. Entenc que mirar vol dir ‘percepció de les característiques externes i internes d’algú’; entenc que veure significa ‘percepció de les característiques externes d’algú’. Considero intel·ligent aquell que és capaç d’entendre que la manera d’actuar d’una persona amaga un món interior complex. Tinc per persona descurada aquella que no intenta trobar una explicació a la manera d’actuar d’aquells que l’envolten.

Concloc, i força convençuda, que l’amor veritablement ridícul d’aquest relat és el que hi ha entre Zaturecky i Zaturecka.

Espero les teves paraules.

Una abraçada,

Burg

Etiquetas: kundera, amores, ridículos, burg

Benvolguda Burg:

No vull ser obstinat com la Zaturecka o el Zaturecki, però continuo pensant en la dona com l’únic referent solidari d’aquest relat. Tots miren pel seu benefici, en aquesta història. De fet, no sé si miren o veuen pel seu benefici. Vetllen pel seu benefici, de ben segur. El benefici que la Zaturecka obté de la seva visita, o millor, espera aconseguir de la trobada amb el professor, és el benefici del seu marit. Que el relat, com tu bé apuntes, i crec que tens raó, no acabi oblidat en un calaix.

No dic que això sigui bo, de fet. Jo crec que en aquesta vida també cal ser una mica egoista. I de fet, la Zaturecka també extreu beneficis del no-oblit de l’estudi copiat. Mentre l’home busca reconeixement, tot suplicant una publicació, a ella la deixa en pau. Així que d’un benefici exterior, la publicació, n’extreu un benefici interior, la tranquil·litat. Potser aquest benefici sigui el seu propi "objectiu vital". O potser no.

Pot una vaca voler el benefici del ramader que la vigila? La definició dels ulls de la dona és exactament igual a la que faríem d’una vaca. Una vaca menja, passa els aliments per quatre estómacs i caga. No pensa que el ramader pugui treure llet de les seves glàndules mamàries. De fet, no pensa. En canvi, la Zaturecka, sí. Afortunadament, és un humà, i no una vaca, encara que els seus ulls fixos siguin els d'una vaca.

Tot i així, el matrimoni Zaturecki és un organisme curiós. Podríem dir que la Zaturecka és un paràsit beneficiós i que Zaturecki és, simplement, un organisme que no mira el seu voltant. O potser no. Tinc els mateixos dubtes que abans. No trobo amor enlloc del relat. Ni tan sols ridícul. Penso que la ficció en en què viu el professor ajudant només és ficció perquè el professor ajudant vol ser un protagonista de novel·la i no pas una persona. Penso que de fet, Kundera (i ho penso ara, perquè no ho havia pensat abans, i ho escric així tal com ve) el que vol és dir que la realitat és el triomf de l’egoisme i la ficció el fracàs de la irrealitat. Cosa, que, per cert, em deixa molt més atabalat que abans d’escriure aquesta resposta que tenia clara quan he començat a escriure-la, i que ara, no sé exactament què volia dir.

Un petó des de l’atabalament que m’ha produït pensar que no sé si miro o veig, si vaig o vinc, si sóc egoista o filantrop.

Purnas

Ps. Estic practicant, i per això escric en aquest català meu ple de faltes de sintaxi. i d’ortografia, suposo.

Ps2. Gràcies per les correccions, Burg ;)

Etiquetas: purnas, burg, resposta, zaturecka, kundera, riduculos