Benvolgut Purnas,

La construcció d’una persona té una part biològica i una part cultural (així ho consideren, fins i tot, els autors d’una Introducción a la lingüística románica , p. 208). La influència dels pares en la construcció del jo del seu fill és minsa, si es compara amb tots els inputs que fan actuar i reaccionar una persona. Alguns dels inputs que se m’acuden són: l’escola, les creences, les relacions familiars i amicals. Tots ells fan un “superjo” (dit a la freudiana). O, dit d’una altra manera, fan de nosaltres el nostre propi censor.

            Per tant, no acabo de veure clara la relació entre la crueltat de la mare i la “bogeria” (deixa’m dir-n’hi així) del fill. No crec, tampoc, que els altres poders que apareixen en aquest llibre (Estat, vox populi, Justícia, Església, el Jo –creat pel “què diran” i per la fe-) siguin responsables directes dels actes de Rivière.

            El que acabo de dir podria ser una argument per considerar que l’únic responsable dels actes de Pierre Rivière és ell mateix i, doncs, que hauria d’haver pujat al cadafal.

            Tanmateix, com ja et vaig fer saber a la carta anterior , no crec que li hagués hagut de caure la pena de mort. Primer de tot, perquè estic en contra d'aquest càstig, però això són figues d’un altre paner (em sembla). Penso que un dels problemes de Rivière és que es regia per les seves pròpies lleis. Entenc, doncs, que la solució és fer-li saber que les lleis de la nostra societat són unes altres: que si el teu veí es posa a cridar a mitjanit no pots aniquilar-lo perquè t’hagi desvetllat. Que si algú està fent una mala jugada a un familiar teu no pots desfer-te d’aquell tal algú. Que si no estàs d’acord amb alguna cosa que algú ha dit, pots discutir-hi, dialogar-hi, conversar-hi, o escriure-li una carta fent-li saber que no coincidiu amb tal o tal altre raonament. Això sí, sempre civilitzadament (i potser cívicament).

            Espero que us vagi molt bé per allà l’interior de la Pell de Brau,

Fins aviat,

Burg