Benvolguda Burg:

No vull ser obstinat com la Zaturecka o el Zaturecki, però continuo pensant en la dona com l’únic referent solidari d’aquest relat. Tots miren pel seu benefici, en aquesta història. De fet, no sé si miren o veuen pel seu benefici. Vetllen pel seu benefici, de ben segur. El benefici que la Zaturecka obté de la seva visita, o millor, espera aconseguir de la trobada amb el professor, és el benefici del seu marit. Que el relat, com tu bé apuntes, i crec que tens raó, no acabi oblidat en un calaix.

No dic que això sigui bo, de fet. Jo crec que en aquesta vida també cal ser una mica egoista. I de fet, la Zaturecka també extreu beneficis del no-oblit de l’estudi copiat. Mentre l’home busca reconeixement, tot suplicant una publicació, a ella la deixa en pau. Així que d’un benefici exterior, la publicació, n’extreu un benefici interior, la tranquil·litat. Potser aquest benefici sigui el seu propi "objectiu vital". O potser no.

Pot una vaca voler el benefici del ramader que la vigila? La definició dels ulls de la dona és exactament igual a la que faríem d’una vaca. Una vaca menja, passa els aliments per quatre estómacs i caga. No pensa que el ramader pugui treure llet de les seves glàndules mamàries. De fet, no pensa. En canvi, la Zaturecka, sí. Afortunadament, és un humà, i no una vaca, encara que els seus ulls fixos siguin els d'una vaca.

Tot i així, el matrimoni Zaturecki és un organisme curiós. Podríem dir que la Zaturecka és un paràsit beneficiós i que Zaturecki és, simplement, un organisme que no mira el seu voltant. O potser no. Tinc els mateixos dubtes que abans. No trobo amor enlloc del relat. Ni tan sols ridícul. Penso que la ficció en en què viu el professor ajudant només és ficció perquè el professor ajudant vol ser un protagonista de novel·la i no pas una persona. Penso que de fet, Kundera (i ho penso ara, perquè no ho havia pensat abans, i ho escric així tal com ve) el que vol és dir que la realitat és el triomf de l’egoisme i la ficció el fracàs de la irrealitat. Cosa, que, per cert, em deixa molt més atabalat que abans d’escriure aquesta resposta que tenia clara quan he començat a escriure-la, i que ara, no sé exactament què volia dir.

Un petó des de l’atabalament que m’ha produït pensar que no sé si miro o veig, si vaig o vinc, si sóc egoista o filantrop.

Purnas

Ps. Estic practicant, i per això escric en aquest català meu ple de faltes de sintaxi. i d’ortografia, suposo.

Ps2. Gràcies per les correccions, Burg ;)