Martin està casat. Té dona i n’està enamorat. Però penso que Milan Kundera, a “La dorada manzana del eterno deseo”, no s’interessa per aquest amor. Posa èmfasi en un altre tipus de sentiment: el desig. El subjecte d’aquest sentiment també és Martin. I l’objecte n’és qualsevol dona bonica. Martin coneix el contrari de la bellesa: la lletjor. I en diu: “la fealdad tiene en nuestro mundo su función positiva. Nadie quiere pasar mucho tiempo en ningún sitio, la gente se da prisa por irse de todas partes y así se logra el ritmo de vida deseado” (p. 61). Per tant, la bellesa exterior provoca l’estabilitat, la immobilitat i la contemplació. No sembla que a Martin li atregui el físic de la seva dona. N’està enamorat i en valora l’interior. Per això busca l’atracció en altres dones; però no li és infidel: ni s’enamora de les altres ni arriba a tenir-hi relacions sexuals.

El pla d’atac de Martin s’articula en quatre etapes: La detenció d’una dona que ha despertat el seu interès. L’enregistrament d’aquella coneixença per a un possible contacte en el futur. El contacte, amb què estableix algun tipus de relació amb la dona enregistrada. I l’última etapa (que no queda clarament definida) dedueixo que consisteix a tenir-hi relacions sexuals. Com ja he dit abans, no sembla que arribi mai a aquesta quarta etapa (que ni tan sols té etiqueta).

El narrador, company d’aventures de Martin, es queixa que el seu amic es quedi, molt sovint, en les dues primeres etapes del flirteig: la detenció i l’enregistrament. El posa nerviós que ja en tingui prou amb l’apropament a la dona desitjada, que l’“eterno acoso  a las mujeres” (p. 69) sigui, de fet, el seu objectiu.

La reflexió sobre el segon relat d’El libro de los amores ridículos m’ha provocat dues preguntes. Martin és l’etern seductor de la dona o l’etern seduït pel desig? No sé si flirteja per justificar el seu desig o si el desig li ve donat pel flirteig amb les dones. Potser tot es redueix a una única qüestió.