|
|
|
|
Se muestran los artículos pertenecientes a Marzo de 2008. 02/03/2008Identidad social, culpabilidad, redención y castigoSi algo favorece el análisis de “Yo, Pierre Rivière...” es la desprovisión de aspectos formales. No hay que analizar cómo está escrito, porque es una colección de escritos legales, periodísticos, testimoniales. Claro que lo que se percibe de todo ese conjunto de textos no es tranquilizador. “Yo, Pierre Rivière...” habla de la construcción de la identidad, habla de la locura, y habla de la percepción social de ambas cosas. La construcción de la identidad no es sólo un proyecto propio. La construcción del yo es un proyecto común. Tu normalidad sólo se ve matizada por la anormalidad que ven los demás. Pierre Rivière es un chico al que todos perciben como especial, porque quizás lo es. Su propia identidad viene marcada por esa percepción social igual que viene marcada por su propia mente. ¿De dónde viene la locura de Pierre Rivière?¿Es una enfermedad?¿Es una anormalidad?. La línea de tiempo que trazan los documentos que aporta el libro tiene un cenit en las memorias de Rivière. Cualquiera hubiera vivido igual que Pierre los hechos que narra, las humillaciones del padre a manos de la madre, los robos, las mentiras. La anormalidad de Pierre llega en la conclusión. Decide acabar a golpe de hoz con el sufrimiento del padre. Pero esa decisión la puede tomar igual un hombre cuerdo o un hombre loco. Los informes psiquiátricos, las declaraciones de los testigos, las pesquisas policiales...sólo tratan de dictaminar eso. La identidad social de Pierre Rivière determina su suerte. No son los médicos los que dan fe de su enfermedad. Hay informes que dicen que sí, e informes que dicen que no. No son los vecinos los que dan fe de su enfermedad. Los vecinos dicen que era raro, que hablaba solo, que torturaba lagartijas y que enterró un pájaro y luego lo desenterró. Pero no dicen que esté loco. Es el tonto del pueblo. Sin más. No es el cura, desde luego, que veía en él cualidades que nadie más veía. Tampoco es el jurado. De hecho, el jurado tiene clara su culpabilidad premeditada. Para el jurado, es él el que en plenas facultades ha decidido matar a su madre y sus hermanos. Y no lo es la prensa, que cuenta (en versiones incluso falsas) todo un mundo de detalles que no aclaran si Pierre Rivière está loco, y, por tanto, merece el sanatorio, o cuerdo, y merece la guillotina. Pero entonces...¿es sólo el rey el que al indultar a Rivière asegura que Pierre está loco? Al cuestionar la identidad de Rivière, su estado mental, la sociedad (todos) se están debatiendo entre dos pulsiones. La lástima y el castigo. Todos parten de la premisa de que Rivière es culpable. Desde luego. Lo han visto con la hoz. Él ha confesado. Es culpable. Pero si está loco, como todos creen antes de que empuñe la hoz, no paga por su crimen. Pierre Rivière merece castigo, y nadie quiere ser el que afirmando su locura, lo libre de la guillotina. Locura, identidad social, crimen, culpabilidad cristiana, redención, castigo. Las 7 ideas que bullen en el libro. Las 7 premisas en las que se basa el juicio de la sociedad hacia un asesino. No quiero acabar sin hacer mención al papel de la prensa. Hoy como ayer. Juzgando antes del juicio. Dando por probados hechos falsos. Mintiendo y tergiversando hablando desde fuentes poco fiables. En ambos sentidos, desde luego. Tanto para afirmar la locura como para negarla. La prensa es la voz, pero también los ojos de la sociedad que no estuvo allí. A través de lo publicado muchas personas crearían sus juicios, sus teorías, sus soluciones. Purnas Menéame Domingo, 02 de Marzo de 2008 10:32 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo No hay comentarios. Comentar.De vegades el nom sí que fa la cosaEl naixement d’una paraula és una de les traces d’humanitat més apassionants. Si es vol estudiar l’evolució d’un concepte, es pot seguir la història del mot amb què s’hi fa referència; i quan s’arriba a la gènesi d’aquella forma (cosa no sempre possible) es detecta el moment en què alguns van necessitar emmarcar amb precisió una parcel·la de la seva realitat. Les preguntes que em van venir al cap en acabat de llegir Yo, Pierre Rivière (...) són òbvies: Pierre Rivière estava boig, realment (pregunta implícita: quin és el concepte de bogeria)? Per què la Justícia li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua si sembla que no el tenia per boig (anècdota: mireu el segon exemple que el DIEC2 posa a l’entrada 4, 2 del verb tenir)? No, no. Ja sé que no les puc respondre! Només hi reflexionaré una mica. Què hem d'entendre per bogeria? Algú em pot dir que aquesta paraula no va néixer a la França de 1835 (any en què ell, Pierre Rivière, [...]), i és cert. En canvi, s’hi va donar el cas Rivière que, és clar, m’ha fet pensar en aquestes coses. El primer dia de l’atribut boig me l’imagino molt llunyà. Per això, la meva curiositat es queda (ara per ara!) just quan aquestes paraules (boig, bogeria) es van haver de definir prou detalladament com per poder-se utilitzar en l’àmbit jurídic. El que acabo de dir és una enganyifa. No he llegit els estudis de Foucault sobre psicopatologia, etcètera: no puc sadollar la curiositat (ara per ara!). Però una cosa sí que em sembla evident: a la França de 1835 no estava prou ben assentat el concepte d’alienació mental. D’entrada (p. 32), el fiscal ja parla de la crueltat de Rivière i no ho fa, en canvi, de bogeria. El tipus de preguntes que es fan a l’inculpat (en dos interrogatoris inclosos al llibre) assenyala la mateixa teoria: el parricida és una persona cruel, que s’ha deixat endur per mals pensaments i, per això, responsable dels seus actes: pena de mort. Paral·lelament, el vox populi el titlla (directament o indirecta) d'exaltat (p. 45), de boig o persona que es fa passar per boig (p. 47, 54, 55), d’alienat mental (p. 47) o d’imbècil (p. 51, 55). Encara més: el capellà (p. 47) recull breument l’opinió que els convilatans tenen de Rivière. Però sorprèn la visió –ben diferent- que ell se n’havia fet; un noi de “buen carácter”, amb “aptitud por las ciencias” i de “memoria extraordinaria”. Fuga, captura, recull de testimonis, la Memòria (en el llibre surt citada en cursiva i, per tant, dedueixo que es considera títol d’una obra), dictàmens sobre la salut mental de l’acusat, judici i condemna a la pena capital. I, entremig, anàlisis i reflexions periodístiques. Tot això és el que hi ha entre la primera opinió que el fiscal fa pública sobre Pierre Rivière (23 de juny de 1835) i l’última (10 de febrer de 1836), en què s'hi llegeix el següent: “No ha sido movido por ninguno de los motivos que en general llevan al crimen” (pp. 198-199); alguns informes mèdics manifesten que Rivière té “una considerable fuerza de razonamiento”; uns altres “parecen establecer la perversión no sólo de las facultades de su alma sino de las funciones de su entendimiento” (p. 199). Ànima i enteniment! Primer, culpable i responsable: condemna a mort. Finalment, no-sé-ben-bé-què i no responsable dels seus actes: petició al rei de commutació de la pena de mort per la cadena perpètua. I d’aquí neix una de les preguntes que abans he comentat. El fiscal ha canviat d’opinió rotundament?, o només una mica?, o gens? Sigui com sigui, sembla que tant el vox populi com el treball periodístic hi devien tenir molt a veure. Molt interessant. De moment, deixo reposar aquestes reflexions. Abans d’acabar, però, m’agradaria fer un parell d’anotacions formals. Primer de tot, em va sorprendre una nota de l’editor que diu que s’han retallat (amb el vistiplau de Michel Foucault) set escrits que l’autor i els seus col·laboradors havien publicat a l’original francès. Sembla que eren anàlisis de “distintos aspectos del parricidio”: del parricidi en general o del parricidi comès per Pierre Rivière? En segon i darrer lloc, haig d’apuntar que a la pàgina 80 surt dues vegades la paraula trébol (trèvol) sense accent: és estrany que hi hagi el mateix error repetidament; potser se m’escapa alguna cosa. Amb aquesta lectura han nascut molts R! possibles; això no ha fet més que començar! Burg Menéame Domingo, 02 de Marzo de 2008 10:32 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo No hay comentarios. Comentar.12/03/2008Quiesta Burg: Sobre Pierre RivièreQuiesta Burg: T'escribo istas rayas en aragonés, o nomás en prenzipiar, ta que ista luenga tienga una mica más de presenzia en iste mundo de locos. ¿O no locos? Fíjate tú por donde, y me paso al castellano, que nada más hablando de generalidades, acabamos también con los locos para arriba y para abajo. Y ese es el quiz de la cuestión. ¿Quién es loco? ¿Y quien no?. Ya decía Baltasar Gracián que es mejor ser "loco con todos, que cuerdo a solas". Aunque también he visto la misma frase al revés. "Antes loco a solas que cuerdo con todos". La normalidad es una raya tan fina que muchas veces la traspasamos sin querer. Fíjate, cualquiera nos hubiéramos defendido de una mala mujer como la madre de Rivière. Claro que no hubiéramos llegado a matarla. No están los tiempos para decir eso ni en broma. Pero seguro que hubiéramos hecho alguna cosa para frenar las acometidas de esa bruja. ¿Por qué es una bruja, verdad?. Todo el mundo habla mal de ella, hasta el juez que en ocasiones la defiende. Pero igual no lo era. Igual sólo era la imagen que tenían de ella. A fin de cuentas, a pesar de que no lo amaba, o eso parece, siguió teniendo hijos con el padre de Pierre, así, como de vez en cuando. Y el propio padre, la debía amar o algo parecido, con esos amores malsanos que pueblan las novelas. Pero Pierre al hacer algo, hizo una cosa que no todos hubieran hecho. Asesinar. Matar. Destrozar tres vidas. Era raro, pero ¿estaba loco?. A tí te lo pregunto, Burg, yo no lo sé. Quiero saber lo que tú sabes. Quiero que me digas lo que tú piensas. ¿Estaba Pierre Rivière loco?. Es más, quiero saber más, Burg. Quiero saber si te pasó lo mismo que a mí. ¿No sentiste una simpatía, acaso enfermiza, por Pierre Rivière?. ¿No llegaste a justificar al menos que matara a su madre?. Más complicado es el caso de los hermanos, pero, ¿a la bruja de su madre?. Llevo días pensando si escribirte esta carta. La escribo porque te dije que la escribiría. Te lo pregunto, porque de verdad me interesa lo que sentiste y pensaste. Espero tu respuesta. Tuyo Purnas Menéame Miércoles, 12 de Marzo de 2008 15:29 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo No hay comentarios. Comentar.15/03/2008Resposta a PurnasBenvolgut Purnas, M’ha fet pensar molt la frase de la teva carta que diu: “la normalitat és una ratlla tan fina que moltes vegades la traspassem sense adonar-nos-en”. Raya (ratlla, en català) sembla que ve del llatí RADIA i aquest de RADIUS. RADIUS, en llatí, significava, entre d’altres coses, ‘vara, regla’. I què és una vara sinó un artefacte per mesurar? Fins i tot pot ser símbol d’autoritat. La imatge que m’he fet de la mare de Pierre Rivière és, efectivament, de mala persona. La que m’he fet de Rivière, en canvi, és de persona amb bones intencions que actua amb mitjans dolents. Al llibre primer de Les Metamorfosis, d’Ovidi, hi ha la famosa distinció entre les edats d’or, de plata, de bronze i, finalment, la de ferro. L’única era criminal és la quarta; és quan apareixen les lleis i l’autoritat. Per què neix la necessitat legislativa? Per controlar les conseqüències del xoc d’interessos. Quins interessos mouen la mare de Rivière? Bàsicament, econòmics. Tots els testimonis indiquen que la mare no parava de demanar més i més al seu marit. Quins interessos mouen Rivière? Aconseguir la felicitat del seu pare. Com? Exterminant la font de les seves cabòries (assassinat de la mare –i de la germana, còmplice de la mare); construint-se una imatge tan monstruosa d’ell mateix que el pare no pugui patir per les conseqüències judicials que sap que li cauran (assassinat del germà). És per això, suposo, que jo també vaig sentir –no sense angúnia- que estava contra la mare i a favor de Rivière. Això és matisable. Penso que la Justícia hagués pogut actuar sobre la mare pel fet que aquesta havia traspassat la ratlla del bé: avui, potser, tot el que va fer la mare al pare seria un cas de maltractament psicològic. Però tot allò que em sembla raonable en Rivière se’n va en orris quan me l’imagino amb la destral. Són dicotomies diferents: bondat /maldat en intencions; bondat / maldat en mitjans per aconseguir el que es vol. Ara bé, la Justícia ha d’actuar sobre Rivière? Hem dit que la normalitat és una línia, una ratlla, una mesura. Com tota mesura, hi ha un agent al darrere que l’ha posat allà de manera convencional. Sembla, doncs, que la línia que separa l’assenyat del boig també és convencional. No sóc anarquista, ja m’està bé que hi hagi aquestes convencionalitats. Encara diria més: sort que en tenim! Estic d’acord amb la resolució del tribunal: Rivière està boig i, per tant, no pot ser condemnat a pena de mort. El problema que he tingut ha estat el següent: Rivière em sembla una persona d’una racionalitat extrema, d’una capacitat intel·lectual interessantíssima i d’una memòria envejable (envejada, de fet). Però hem de posar ratlles, Purnas! On aniríem a parar, sense cànons, vares, mesures i línies? Pochons, Burg
Menéame Sábado, 15 de Marzo de 2008 10:56 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo No hay comentarios. Comentar.17/03/2008Quiesta Burg: Sobre a tuya respuestaQuiesta Burg: Ahí está la raya. La has descrito de maravilla. Las has puesto en uno de los sitios posibles, y, sobre todo, en uno de los sitios posibles desde nuestra visión del siglo XXI. El siglo XIX, y en Francia, era diferente, seguro. Pero la raya, desde nuestro mundo, tiene que estar puesta en algún sitio. Probablamente el maltrato psicológico de la madre jamás hubiera sido considerado así en aquel tiempo. Quizás ahora un rápido divorcio hubiera evitado que tuvieran más hijos, que siguieran haciéndose daño, y que desequilibraran el frágil equilibio de Pierre, "el de la destral". Yo sí que soy medio anarquista. Pero también tengo mis convenciones, mis rayas, mis límites. Entiendo, o creo entender, que la locura de Pierre Rivière tiene su reflejo en el desequilibrio de su madre. O dicho al revés. El desequilibrio de Rivière tiene su reflejo en la locura de su madre. Es probable que si la justicia hubiese actuado sobre la madre Rivière antes, se hubiera evitado que Pierre la degollara junto con sus hijos. Es probable. Pero el equilibrio de Pierre seguiría siendo inestable. Quizás se hubiera convertido en un Pierre el destripador. O no. Seguimos pensando que Pierre Rivière estaba loco. O al menos, se salía de la normalidad tan normal de nuestros días y de los suyos. Quizás porque tenía esa memoria tan extraordinaria. Quizás tenía un principio de autismo. Quizás porque pensaba lógicamente. Quizás, porque aclaró la ecuación por el punto donde debía aclararla. La madre sobraba. Por la justicia, o por el hacha. La justicia no actuó y actuó el hacha. Mala elección, pero lógica elección. Se pasó la raya. Una raya que su madre pasó por otro lado sin que nadie la reconviniera y la reconvirtiera. Parece que justifico el asesinato, y no es cierto. Sólo trato de establecer una lógica de los hechos, que es la misma lógica que llevó a Pierre Rivière a dejar su frágil equilibrio al margen y a cepillarse, en un crucíficame unas ranas, a tres personas. Entre ellas, una persona malvada. O que el relato de los hechos, nos ha legado como persona malvada. Que todo puede ser. Tuyo Purnas ps. Estic absolutament fascinat per la dicotomía "bondat en intencions/bondat en mitjans" 23/03/2008Resposta a Purnas 2Benvolgut Purnas, La construcció d’una persona té una part biològica i una part cultural (així ho consideren, fins i tot, els autors d’una Introducción a la lingüística románica , p. 208). La influència dels pares en la construcció del jo del seu fill és minsa, si es compara amb tots els inputs que fan actuar i reaccionar una persona. Alguns dels inputs que se m’acuden són: l’escola, les creences, les relacions familiars i amicals. Tots ells fan un “superjo” (dit a la freudiana). O, dit d’una altra manera, fan de nosaltres el nostre propi censor. Per tant, no acabo de veure clara la relació entre la crueltat de la mare i la “bogeria” (deixa’m dir-n’hi així) del fill. No crec, tampoc, que els altres poders que apareixen en aquest llibre (Estat, vox populi, Justícia, Església, el Jo –creat pel “què diran” i per la fe-) siguin responsables directes dels actes de Rivière. El que acabo de dir podria ser una argument per considerar que l’únic responsable dels actes de Pierre Rivière és ell mateix i, doncs, que hauria d’haver pujat al cadafal. Tanmateix, com ja et vaig fer saber a la carta anterior , no crec que li hagués hagut de caure la pena de mort. Primer de tot, perquè estic en contra d'aquest càstig, però això són figues d’un altre paner (em sembla). Penso que un dels problemes de Rivière és que es regia per les seves pròpies lleis. Entenc, doncs, que la solució és fer-li saber que les lleis de la nostra societat són unes altres: que si el teu veí es posa a cridar a mitjanit no pots aniquilar-lo perquè t’hagi desvetllat. Que si algú està fent una mala jugada a un familiar teu no pots desfer-te d’aquell tal algú. Que si no estàs d’acord amb alguna cosa que algú ha dit, pots discutir-hi, dialogar-hi, conversar-hi, o escriure-li una carta fent-li saber que no coincidiu amb tal o tal altre raonament. Això sí, sempre civilitzadament (i potser cívicament). Espero que us vagi molt bé per allà l’interior de la Pell de Brau, Fins aviat, Burg Menéame Domingo, 23 de Marzo de 2008 11:08 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo Hay 1 comentario.24/03/2008El libro de los amores ridículos
4. Por seguir, ye de Kundera. Y prau!. Kundera, escritor checo, con tot o que suposa estar checo en 1968, y en tot o sieglo XX. Y amás, ser escritor checo. Tienen bella cosa os escritors checos que fa que os suyos libros sigan más que libros. Más que reflexions. Más que pensamientos. Más que suenios. Más que más, Kundera. 5. He leyiu cuasi tot o que ha escrito Kundera, pero no ista replega de relatos que diz en a contraportada que "escribié en a suya etapa más feliz". Ye muito dizir d'a bida de cadagún que tienga una "etapa más feliz". Pero estar de Kundera y no aber estau leyiu por yo, ye sufizién ta proposar o libro, sumando ixo a 1,2,3. 6. No ye casualidat que siga d'a coleuzión Fabula de Tusquets. M'encanta ista coleuzión. Ye barata. Ye buena. Ye bien eslexida. Ye leyible. Ye bien editada. Ye bien traduzita. Asinas que dimpués de Pierre Rivière, por que no continar con a coleuzión?. Totas istas razons ya son alazez ta fer una proposa. Pero tamién cal dizir que fa poco menos d'un año que l'han reimprentau y no tendrez problemas ta trobar-lo en as botigas. Yo, Purnas, habiendo leído "Yo Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano...", propongo solemnemente que nos demos un pequeño capricho nutritivo, narrativo, checo, y digestivo en forma de MILAN KUNDERA, "El Libro de los amores ridículos", traducción de Fernando de Valenzuela, ed. Tusquets, 10ª edición, Barcelona, 2007 Purnas 28/03/2008Estreno de Regreso a NormandíaHoy estrenan en España la película "Regreso a Normandía". ¿Por qué la traemos a R!? Porque esto es lo que dicen de ella:
Así pues, Regreso a Normandía es un documental que narra la filmación de una película sobre el caso de Pierre Rivière. Esta es la web oficial de la película. Motivo suficiente para recomendar su visionado y el de la película original. (Estamos tratando de encontrarla para ponerla en descarga) Este es el trailer de lo que Philibert ha rodado ahora y que se puede ver en ciudades como Madrid, Barcelona, Valladolid o Santa Cruz de Tenerife. En Zaragoza, no. Menéame Viernes, 28 de Marzo de 2008 17:25 Enlace permanente. Tema: Assaig/Ensayo/Ensayo No hay comentarios. Comentar. |
Temas
ArchivosEnlacesDe CreationeDe ImpedimentisDe LinguaDe Littera
|