Hoy estrenan en España la película "Regreso a Normandía". ¿Por qué la traemos a R!? Porque esto es lo que dicen de ella:

Nicolas Philibert comenzó su carrera en el cine como ayudante de dirección de René Allio en la película "Yo, Pierre Rivière, habiendo matado a mi madre, mi hermana y mi hermano..." (1975). El filme se convirtió en una original propuesta, no sólo por recrear un crimen que tuvo lugar en Normandía hace más de un siglo, sino también por hacerlo con la ayuda de los granjeros de la región. Después de 30 años, Philibert reúne a este equipo de actores no profesionales para ver qué ha sido de sus vida.

Así pues, Regreso a Normandía es un documental que narra la filmación de una película sobre el caso de Pierre Rivière. Esta es la web oficial de la película. Motivo suficiente para recomendar su visionado y el de la película original. (Estamos tratando de encontrarla para ponerla en descarga)

Este es el trailer de lo que Philibert ha rodado ahora y que se puede ver en ciudades como Madrid, Barcelona, Valladolid o Santa Cruz de Tenerife. En Zaragoza, no.

Etiquetas: pierre, riviere, cine, romanços, normandia

Benvolgut Purnas,

La construcció d’una persona té una part biològica i una part cultural (així ho consideren, fins i tot, els autors d’una Introducción a la lingüística románica , p. 208). La influència dels pares en la construcció del jo del seu fill és minsa, si es compara amb tots els inputs que fan actuar i reaccionar una persona. Alguns dels inputs que se m’acuden són: l’escola, les creences, les relacions familiars i amicals. Tots ells fan un “superjo” (dit a la freudiana). O, dit d’una altra manera, fan de nosaltres el nostre propi censor.

            Per tant, no acabo de veure clara la relació entre la crueltat de la mare i la “bogeria” (deixa’m dir-n’hi així) del fill. No crec, tampoc, que els altres poders que apareixen en aquest llibre (Estat, vox populi, Justícia, Església, el Jo –creat pel “què diran” i per la fe-) siguin responsables directes dels actes de Rivière.

            El que acabo de dir podria ser una argument per considerar que l’únic responsable dels actes de Pierre Rivière és ell mateix i, doncs, que hauria d’haver pujat al cadafal.

            Tanmateix, com ja et vaig fer saber a la carta anterior , no crec que li hagués hagut de caure la pena de mort. Primer de tot, perquè estic en contra d'aquest càstig, però això són figues d’un altre paner (em sembla). Penso que un dels problemes de Rivière és que es regia per les seves pròpies lleis. Entenc, doncs, que la solució és fer-li saber que les lleis de la nostra societat són unes altres: que si el teu veí es posa a cridar a mitjanit no pots aniquilar-lo perquè t’hagi desvetllat. Que si algú està fent una mala jugada a un familiar teu no pots desfer-te d’aquell tal algú. Que si no estàs d’acord amb alguna cosa que algú ha dit, pots discutir-hi, dialogar-hi, conversar-hi, o escriure-li una carta fent-li saber que no coincidiu amb tal o tal altre raonament. Això sí, sempre civilitzadament (i potser cívicament).

            Espero que us vagi molt bé per allà l’interior de la Pell de Brau,

Fins aviat,

Burg

Etiquetas: pierre, rivière, purnas, burg, romanços

Benvolgut Purnas,

M’ha fet pensar molt la frase de la teva carta que diu: “la normalitat és una ratlla tan fina que moltes vegades la traspassem sense adonar-nos-en”.

Raya  (ratlla, en català) sembla que ve del llatí RADIA i aquest de RADIUS. RADIUS, en llatí, significava, entre d’altres coses, ‘vara,  regla’. I què és una vara sinó un artefacte per mesurar? Fins i tot pot ser símbol d’autoritat.

La imatge que m’he fet de la mare de Pierre Rivière és, efectivament, de mala persona. La que m’he fet de Rivière, en canvi, és de persona amb bones intencions que actua amb mitjans dolents.

Al llibre primer de Les Metamorfosis, d’Ovidi, hi ha la famosa distinció entre les edats d’or, de plata, de  bronze i, finalment, la de ferro. L’única era criminal és la quarta; és quan apareixen les lleis i l’autoritat. Per què neix la necessitat legislativa? Per controlar les conseqüències del xoc d’interessos.

Quins interessos mouen la mare de Rivière? Bàsicament, econòmics. Tots els testimonis indiquen que la mare no parava de demanar més i més al seu marit.

Quins interessos mouen Rivière? Aconseguir la felicitat del seu pare. Com? Exterminant la font de les seves cabòries (assassinat de la mare –i de la germana, còmplice de la mare); construint-se una imatge tan monstruosa d’ell mateix que el pare no pugui patir per les conseqüències judicials que sap que li cauran (assassinat del germà).

És per això, suposo, que jo també vaig sentir –no sense angúnia- que estava contra la mare i a favor de Rivière. Això és matisable. Penso que la Justícia hagués pogut actuar sobre la mare pel fet que aquesta havia traspassat la ratlla del bé: avui, potser, tot el que va fer la mare al pare seria un cas de maltractament  psicològic. Però tot allò que em sembla raonable en Rivière se’n va en orris quan me l’imagino amb la destral. Són dicotomies diferents: bondat /maldat en intencions; bondat / maldat en mitjans per aconseguir el que es vol.

Ara bé, la Justícia ha d’actuar sobre Rivière? Hem dit que la normalitat és una línia, una ratlla, una  mesura. Com tota mesura, hi ha un agent al darrere que l’ha posat allà de manera convencional. Sembla, doncs, que la línia que separa l’assenyat del boig també és convencional. No sóc anarquista, ja m’està bé que hi hagi aquestes convencionalitats. Encara diria més: sort que en tenim! Estic d’acord amb la resolució del tribunal: Rivière està boig i, per tant, no pot ser condemnat a pena de mort. El problema que he tingut ha estat el següent: Rivière em sembla una persona d’una racionalitat extrema, d’una capacitat intel·lectual interessantíssima i d’una memòria envejable (envejada, de fet). Però hem de posar ratlles, Purnas! On aniríem a parar, sense cànons, vares, mesures i línies?

Pochons,

Burg

Etiquetas: pierre, rivière, bogeria, locura

Quiesta Burg:

T'escribo istas rayas en aragonés, o nomás en prenzipiar, ta que ista luenga tienga una mica más de presenzia en iste mundo de locos. ¿O no locos? Fíjate tú por donde, y me paso al castellano, que nada más hablando de generalidades, acabamos también con los locos para arriba y para abajo. Y ese es el quiz de la cuestión. ¿Quién es loco? ¿Y quien no?. Ya decía Baltasar Gracián que es mejor ser "loco con todos, que cuerdo a solas". Aunque también he visto la misma frase al revés. "Antes loco a solas que cuerdo con todos".

La normalidad es una raya tan fina que muchas veces la traspasamos sin querer. Fíjate, cualquiera nos hubiéramos defendido de una mala mujer como la madre de Rivière. Claro que no hubiéramos llegado a matarla. No están los tiempos para decir eso ni en broma. Pero seguro que hubiéramos hecho alguna cosa para frenar las acometidas de esa bruja. ¿Por qué es una bruja, verdad?. Todo el mundo habla mal de ella, hasta el juez que en ocasiones la defiende. Pero igual no lo era. Igual sólo era la imagen que tenían de ella. A fin de cuentas, a pesar de que no lo amaba, o eso parece, siguió teniendo hijos con el padre de Pierre, así, como de vez en cuando. Y el propio padre, la debía amar o algo parecido, con esos amores malsanos que pueblan las novelas.

Pero Pierre al hacer algo, hizo una cosa que no todos hubieran hecho. Asesinar. Matar. Destrozar tres vidas. Era raro, pero ¿estaba loco?. A tí te lo pregunto, Burg, yo no lo sé. Quiero saber lo que tú sabes. Quiero que me digas lo que tú piensas. ¿Estaba Pierre Rivière loco?. Es más, quiero saber más, Burg. Quiero saber si te pasó lo mismo que a mí. ¿No sentiste una simpatía, acaso enfermiza, por Pierre Rivière?. ¿No llegaste a justificar al menos que matara a su madre?. Más complicado es el caso de los hermanos, pero, ¿a la bruja de su madre?.

Llevo días pensando si escribirte esta carta. La escribo porque te dije que la escribiría. Te lo pregunto, porque de verdad me interesa lo que sentiste y pensaste.

Espero tu respuesta.

Tuyo

Purnas 

Etiquetas: pierre, riviere, burg, purnas, romanços

El naixement d’una paraula és una de les traces d’humanitat més apassionants.

Si es vol estudiar l’evolució d’un concepte, es pot seguir la història del mot amb què s’hi fa referència; i quan s’arriba a la gènesi d’aquella forma (cosa no sempre possible) es detecta el moment en què alguns van necessitar emmarcar amb precisió una parcel·la de la seva realitat.

Les preguntes que em van venir al cap en acabat de llegir Yo, Pierre Rivière (...) són òbvies: Pierre Rivière estava boig, realment (pregunta implícita: quin és el concepte de bogeria)? Per què la Justícia li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua si sembla que no el tenia per boig (anècdota: mireu el segon exemple que el DIEC2 posa a l’entrada 4, 2 del verb tenir)? No, no. Ja sé que no les puc respondre! Només hi reflexionaré una mica.

Què hem d'entendre per bogeria? Algú em pot dir que aquesta paraula no va néixer a la França de 1835 (any en què ell, Pierre Rivière, [...]), i és cert. En canvi, s’hi va donar el cas Rivière que, és clar, m’ha fet pensar en aquestes coses. El primer dia de l’atribut boig me l’imagino molt llunyà. Per això, la meva curiositat es queda (ara  per ara!) just quan aquestes paraules (boig, bogeria) es van haver de definir prou detalladament com per poder-se utilitzar en l’àmbit jurídic.

El que acabo de dir és una enganyifa. No he llegit els estudis de Foucault sobre psicopatologia, etcètera: no puc sadollar la curiositat (ara per ara!). Però una cosa sí que em sembla evident: a la França de 1835 no estava prou ben assentat el concepte d’alienació mental.

D’entrada (p. 32), el fiscal ja parla de la crueltat de Rivière i no ho fa, en canvi, de bogeria. El tipus de preguntes que es fan a l’inculpat (en dos interrogatoris inclosos al llibre) assenyala la mateixa teoria: el parricida és una persona cruel, que s’ha deixat endur per mals pensaments i, per això, responsable dels seus actes: pena de mort.

Paral·lelament, el vox populi el titlla (directament o indirecta) d'exaltat (p. 45), de boig o persona que es fa passar per boig (p. 47, 54, 55), d’alienat mental (p. 47) o d’imbècil (p. 51, 55).

Encara més: el capellà (p. 47) recull breument l’opinió que els convilatans tenen de Rivière. Però sorprèn la visió –ben diferent- que ell se n’havia fet; un noi de “buen carácter”, amb “aptitud por las ciencias” i de “memoria extraordinaria”.

Fuga, captura, recull de testimonis, la Memòria (en el llibre surt citada en cursiva i, per tant, dedueixo que es considera títol d’una obra), dictàmens sobre la salut mental de l’acusat, judici i condemna a la pena capital. I, entremig, anàlisis i reflexions periodístiques.

Tot això és el que hi ha entre la primera opinió que el fiscal fa pública sobre Pierre Rivière (23 de juny de 1835) i l’última (10 de febrer de 1836), en què s'hi llegeix el següent: “No ha sido movido por ninguno de los motivos que en general llevan al crimen” (pp. 198-199); alguns informes mèdics manifesten que Rivière té “una considerable fuerza de razonamiento”; uns altres “parecen establecer la perversión no sólo de las facultades de su alma sino de las funciones de su entendimiento” (p. 199). Ànima i enteniment!

Primer, culpable i responsable: condemna a mort. Finalment, no-sé-ben-bé-què i no responsable dels seus actes: petició al rei de commutació de la pena de mort per la cadena perpètua. I d’aquí neix una de les preguntes que abans he comentat. El fiscal ha canviat d’opinió rotundament?, o només una mica?, o gens? Sigui com sigui, sembla que tant el vox populi com el treball periodístic hi devien tenir molt a veure. Molt interessant.

De moment, deixo reposar aquestes reflexions. Abans d’acabar, però, m’agradaria fer un parell d’anotacions formals. Primer de tot, em va sorprendre una nota de l’editor que diu que s’han retallat (amb el vistiplau de Michel Foucault) set escrits que l’autor i els seus col·laboradors havien publicat a l’original francès. Sembla que eren anàlisis de “distintos aspectos del parricidio”: del parricidi en general o del parricidi comès per Pierre Rivière? En segon i darrer lloc, haig d’apuntar que a la pàgina 80 surt dues vegades la paraula trébol (trèvol) sense accent: és estrany que hi hagi el mateix error repetidament; potser se m’escapa alguna cosa.

Amb aquesta lectura han nascut molts R! possibles; això no ha fet més que començar!

Burg

Etiquetas: Foucault, bogeria, locura, Pierre, Rivière

“Yo, Pierre Rivière...” habla de la construcción de la identidad, habla de la locura, y habla de la percepción social de ambas cosas. La construcción de la identidad no es sólo un proyecto propio. La construcción del yo es un proyecto común. Tu normalidad sólo se ve matizada por la anormalidad que ven los demás. Pierre Rivière es un chico al que todos perciben como especial, porque quizás lo es. Su propia identidad viene marcada por esa percepción social igual que viene marcada por su propia mente.

¿De dónde viene la locura de Pierre Rivière?¿Es una enfermedad?¿Es una anormalidad?. La línea de tiempo que trazan los documentos que aporta el libro tiene un cenit en las memorias de Rivière. Cualquiera hubiera vivido igual que Pierre los hechos que narra, las humillaciones del padre a manos de la madre, los robos, las mentiras. La anormalidad de Pierre llega en la conclusión. Decide acabar a golpe de hoz con el sufrimiento del padre.

Pero esa decisión la puede tomar igual un hombre cuerdo o un hombre loco. Los informes psiquiátricos, las declaraciones de los testigos, las pesquisas policiales...sólo tratan de dictaminar eso. La identidad social de Pierre Rivière determina su suerte.

No son los médicos los que dan fe de su enfermedad. Hay informes que dicen que sí, e informes que dicen que no.

No son los vecinos los que dan fe de su enfermedad. Los vecinos dicen que era raro, que hablaba solo, que torturaba lagartijas y que enterró un pájaro y luego lo desenterró. Pero no dicen que esté loco. Es el tonto del pueblo. Sin más.

No es el cura, desde luego, que veía en él cualidades que nadie más veía.

Tampoco es el jurado. De hecho, el jurado tiene clara su culpabilidad premeditada. Para el jurado, es él el que en plenas facultades ha decidido matar a su madre y sus hermanos.

Y no lo es la prensa, que cuenta (en versiones incluso falsas) todo un mundo de detalles que no aclaran si Pierre Rivière está loco, y, por tanto, merece el sanatorio, o cuerdo, y merece la guillotina.

Pero entonces...¿es sólo el rey el que al indultar a Rivière asegura que Pierre está loco?

Al cuestionar la identidad de Rivière, su estado mental, la sociedad (todos) se están debatiendo entre dos pulsiones. La lástima y el castigo. Todos parten de la premisa de que Rivière es culpable. Desde luego. Lo han visto con la hoz. Él ha confesado. Es culpable. Pero si está loco, como todos creen antes de que empuñe la hoz, no paga por su crimen. Pierre Rivière merece castigo, y nadie quiere ser el que afirmando su locura, lo libre de la guillotina. Locura, identidad social, crimen, culpabilidad cristiana, redención, castigo. Las 7 ideas que bullen en el libro. Las 7 premisas en las que se basa el juicio de la sociedad hacia un asesino.

No quiero acabar sin hacer mención al papel de la prensa. Hoy como ayer. Juzgando antes del juicio. Dando por probados hechos falsos. Mintiendo y tergiversando hablando desde fuentes poco fiables. En ambos sentidos, desde luego. Tanto para afirmar la locura como para negarla. La prensa es la voz, pero también los ojos de la sociedad que no estuvo allí. A través de lo publicado muchas personas crearían sus juicios, sus teorías, sus soluciones.

Purnas

Etiquetas: foucault, riviere, pierre, bogeria, locura

En què s’assemblen els següents mots? Renaixement, realisme, Realisme, realitat, veritat, Veritat, bogeria, seny, significat, verb.
Darrere de cada una d’aquestes paraules hi ha un referent: la cosa que representen.
Una visió estancada al present pot fer evident que hi ha –grosso modo- un concepte per a cada cosa, i que cada cosa té un mot que la representa.
Si, en canvi, cerquem en la història, ens trobem amb dos fets curiosíssims:
(a) Un canvi en la forma (en el mot): per exemple, el VERBUM llatí ha evolucionat a verb en català.
(b) Un canvi en el contingut (en el concepte): si seguim l'exemple, VERBUM significava ‘paraula’ i, en canvi, actualment verb vol dir ‘verb’.
El punt (a) m’ha dut a estudiar Filologia catalana; el (b), a proposar la lectura següent (dono l’edició que utilitzarem):

Michel FOUCAULT (2006): Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano... Traducció de Joan Vinyoli. Barcelona: Tusquets Editores.

Què entenem per bogeria? Qui és el boig: l’altre, el diferent, el no jo? Qui som? D’on ve la nostra capacitat d’identificar-nos amb aquest “jo”? A vejam si en treiem l’aigua clara o, potser, emboliquem més la troca. Bon profit!

Burg.

Etiquetas: Foucault, bogeria, locura, Pierre, Rivière